Potser que obri els ulls, no?

La veritat és que no sé que pensar.

Escric pq és la única manera d’alliberar-me d’això que em passa pel cap, que a la mateixa vegada tampoc deixo que marxi.

No entenc pk no em parles clar, no entenc pk em buskes i kuan em trobes i et pregunto surts fugint sense donar-me senyals de vida.

No t’entenc.

Però s’ha acabat. O almenys intentaré que s’acabi. Avui fa una setmana. Estavem tant bé, tant màgic tot plegat… sense ser res de l’altre món, em sentia genial amb tu.

Que vaig fer malament? preguntar-te dos dies després? Preguntar què volies dir amb allò de "no, però si moltes coses?"… doncs t’ho preguntaria mil vegades més, fins que em deixessis clar què era el que volies dir… però clar… si ja ni respons.. poc en traurem.

Potser no vals tant la pena. Potser t’he magnificat massa.

Potser em fas un favor fugint i deixant que t’oblidi… tot i que em costi.

Estic cansada de que sempre acabis fent-me algo semblant.

No t’aniré al darrere…

Tweet